Immigració a França: el que fa falta saber

inmigracion-francia-texto

El 70% dels francesos estimen que hi ha massa estrangers a França. Jean-François Copi, de la UMP, va anunciar el 22 d’octubre passat una proposta de llei per reformar la llei de nacionalitat i el que s’anomena ius solis. Aquesta proposta preveuria la fi de l’adquisició automàtica de la nacionalitat per als nens nascuts a França que tenen pares estrangers. No obstant això, la política d’immigració i les polítiques portades a terme per regular-la han evolucionat molt poc aquests últims anys. Donem un cop d’ull a la situació actual.

Fluxos estables, orígens variats.

La immigració es presenta com una dada gairebé immòbil, amb un nombre de persones que entren al territori, més específicament, un nombre de primers permisos de residència que no evoluciona gaire (193.000 el 2012, 191.346 el 2011, 189.360 el 2010…). Ara bé, encara que França acull aproximadament 200.000 migrants, sovint s’oblida de precisar que a la vegada 100.000 tornen al seu país. Aquesta situació mostra que França no és el gran país de la immigració, ja que la majoria de països comparables a Europa acullen més estrangers: 400.000 a l’any el Regne Unit, 220.000 Itàlia i Alemanya.
En canvi, ells, els migrants, han canviat. Avui, més de la meitat d’immigrants són dones, mentre que el 1974 només representaven un 16% dels fluxos. Sovint, s’acompanyen dels seus fills que gaudeixen a França del mateix nivell de protecció que els nacionals. Els països d’origen han variat considerablement, encara que els que tenen vincles històrics amb França mantenen la representació. Així, el 1982, els països d’origen dels migrants eren majoritàriament Espanya, Portugal i Algèria. Avui, Algèria, el Marroc i la Xina són els primers de la llista. Al mateix temps, la precarietat afecta una proporció cada vegada més elevada de migrants i veiem com gairebé 17.000 europeus d’origen romaní viuen avui en barraques.

La immigració familiar, la més important

La immigració familiar (que inclou el reagrupament familiar i el reagrupament de cònjuges) és el primer motiu per autoritzar un permís de residència. Amb 86.500 permisos atorgats el 2012, la immigració familiar representa un 40% de les entrades. La major part d’aquest nombre s’explica per la mundialització i la multiplicació dels matrimonis transnacionals. Aquesta xifra es difícilment modificable, perquè té a veure amb el dret internacional que protegeix el dret a poder viure amb els familiars.

Tot estranger que resideix a França de manera continuada durant almenys 18 mesos pot sol·licitar els permisos per al reagrupament familiar. Es tracta d’un llegat de la França postcolonial dut a terme el 1945 a fi que la família dels estrangers que participaven en la reconstrucció del país també s’hi pogués instal·lar. Aquesta possibilitat es va incloure a la llei el 1976.

Des de 2003, hi ha algunes restriccions: les famílies polígames n’han estat excloses i la targeta d’estada no ja és automàticament per a una durada de 10 anys, la condició d’aprenentatge de l’idioma ha estat reforçada, etc.

La immigració per feina, al marge

Les motivacions dels migrants són majoritàriament econòmiques, no obstant això, la proporció dels visats professionals atorgats és feble. El 2007, representaven un 7% del conjunt de les admissions front al 9% d’avui dia. Aquestes xifres s’han de relativitzar perquè els migrants que marxen per un motiu personal s’integren bé en el mercat laboral. En efecte, les tres quartes parts dels migrants familiars troben un treball, però en els sectors menys qualificats.
Per tant, a França li convé atreure determinats perfils professionals o formar els estrangers en certs àmbits perquè el país té dificultats de contractació. Hi ha una manca de mà d’obra pel que fa als enginyers, informàtics i quadres superiors (67% dels casos), servei domèstic (65%), cuiners (60%), netejadors (55%) i auxiliars d’infermeria (43).

Un de cada deu estudiants és estranger

Entre 2001 i 2011, el nombre d’estudiants estrangers va créixer un 46%, o sigui de 200.000 a aproximadament 290.000. Entre les nacionalitats més representades, hi ha els marroquins, i en segona posició els xinesos, el nombre dels quals es va doblar durant els anys 2000. Els perfils varien en funció de les nacionalitats i els estudiants estrangers disposen d’un nivell més alt d’estudis. Així, d’aquests, un 43% cursen un màster, i 4 de 10 doctorands són estrangers.
En aquest context, el govern precedent va intentar limitar als estudiants estrangers les possibilitats de començar les seves carreres professionals a França mitjançant la circular Guéant. Segons els presidents de les universitats que desitgen preservar l’atracció universitària, va ser un error, perquè els joves que estudien a França i comencen a treballar-hi són després ambaixadors del país i ajuden les empreses franceses a penetrar en nous mercats. El nou govern de l’esquerra va derogar aquesta circular i va crear permisos plurianuals d’estada corresponents als cicles universitaris.

La immigració clandestina, desconeguda

Hi ha poques dades sobre immigració clandestina. Les estimacions varien entre 200.000 i 400.000 entrades el 2004. El recurs a l’Ajuda Mèdica d’Estat (ESTIMI) (reservada per a ells) és l’únic mitjà fiable per calcular-los i indicava 208.974 beneficiaris a la fi de 2011. No obstant això, no la demanen tots. A més, un 90% van entrar legalment al territori i es van quedar després que expiressin els seus permisos d’estada, i 40.000 persones a qui es va rebutjar el dret d’asil es troben en una situació irregular. La circular Valls del 28 de novembre de 2012 flexibilitza l’accés als permisos d’estada per als clandestins, especialment per a les famílies els fills de les quals van a escola.

L’asil, una migració diferent

Vinculat a l’exercici dels drets humans i al Conveni de Gènova, l’asil es distingeix de l’estratègia de migració econòmica o familiar. En principi, la coacció empeny a sol·licitar-lo. A França, “tota persona que tem amb raons fonamentades ser perseguida per motiu de la seva religió, la seva nacionalitat, la seva pertinença a un grup social o les seves opinions polítiques” pot sol·licitar-lo i serà admissible.
No obstant això, cada any, entre les 60.000 sol·licituds, solament una quarta part obté una resposta positiva. Les 45.000 persones que no l’obtenen s’enfronten a l’obligació de sortir del territori com qualsevol migrant clandestí. En conseqüència, hi ha persones a qui no se’ls pot regularitzar l’estada ni expulsar, perquè han arribat amb la seva família.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Top